Ja fa quasi una setmana que sóc immersa al dedins amb "La intrusa",
gaudint capítol a capítol de l'odissea de la protagonista creada per la
Irene Pujadas, així com de la seva traça a l'hora de construir imatges i
unes frases amb un vocabulari i forma que fan goig de mirar. Arribant
al final, amb ganes de descobrir la cloenda i alhora volent-ne més.
Irene, sempre em fas el mateix!
Llegir Noceà 3: Fissures, de Ricard Efa m'ha remogut i trencat el cor. Una història distòpica que és l'ara de tants.
«-Atari, hauríem de mirar de salvar-nos a nosaltres primer, i...
-I
després què? Així és com esperen que ens comportem, Young, que no ho
veus? L'única opció és l'opció de deixar entrar a tothom. Si no pensem
així, estem acabats.»
Una abraçada molt i molt forta a totes les iaies, Ataris i Tikes. Estem sols, però ens tenim entre nosaltres.
El nuevo número de la revista Librújula (#58) ya ha salido a la venta y en él encontraréis mi último artículo 'Distopías, utopías y terceras vías', así como una reseña de "Hotel Termush" (Obscura)/ "Termush" (Impedimenta), de Sven Holm.
Hotel Termush, de Sven Holm amb traducció de Maria Rossich i pròleg de Jeff VanderMeer. Publica Obscura.
Hotel
Termush és una novel•leta ràpida de llegir, però no de pair. El seu
protagonista ens explica el relat en forma de diari, des d'un punt de
vista subjectiu, a través de vivències i somnis. Els seus valors i
percepcions es barregen al llarg de les pàgines amb els successos que no
pot aturar i engoleixen els dies, les persones i el món, creant un tot
que brilla amb lluminositat fantasmagòrica i irreal.
Després d'un
gran desastre nuclear, els hostes benestants de l'hotel —que van comprar
la seva supervivència amb còmodes quotes— surten dels refugis per veure
què n'ha quedat del món. Però quan fan la primera passejada, no sembla
que res sigui diferent.
Lentament, la desconfiança cap els altres i
l'esgotament psicològic els converteix en titelles de les emocions
irades dels més forts i les normes paternalistes de la direcció de
l'hotel.
Sobreviure en un món que sembla igual, però no ho és, farà
demostrar els supervivents tot el que duen a dins i fins a on es pot
arribar per aconseguir menjar i medicines, o un llit segur on dormir.
«Ja
no temem la mort, sinó el canvi i la deformació. No ho hem
interioritzat i no podem parlar-ne, però en els moments que som capaços
de deixar de banda les nostres necessitats bàsiques, la imatge ens queda
clara.»
Reseña en castellano de "Termush", publicado por Impedimenta, en la revista Librújula número 58.
M'he llegit Friday en un anar i tornar en metro. Addictiu, emocionant i et deixa 😱
Una novel·la gràfica ideal per amants del fantàstic i de la novel·la negra. Fixeu-vos que no dic edats, perquè penso que és d'aquelles històries que gaudiran tant joves com adults. La Friday fa primer d'universitats i torna a casa per Nadal. Tot i les ganes de veure el seu poble i la seva gent, el que va succeir l'última nit amb en Lance la té angoixada, parlaran a la fi? Però, en realitat, què va succeir aquella nit?
Friday Llibre 1: El primer dia de Nadal, d'Ed
Brubaker, Marcos Martín i Muntsa Vicente (Mai Més Llibres). Amb
traducció d'Ernest Riera.
Una noia de divuit anys que va créixer com
una detectiu adolescent, combatent el crim i explorant misteris
ocultistes i sobrenaturals. Una Watson per al Holmes que és el seu
millor amic. Uns joves detectius que han crescut i que es troben amb els
mateixos problemes que la majoria d'adults. Enfrontar-se a un món molt
més perillós.
Bons Averanys, o quan un àngel i un dimoni es fan amics i escriuen a quatre mans.
Cel, Infern i la Fi del Món, temes àmpliament tractats a la literatura i el cinema. Àngels, dimonis, déus amb diferents formes i llenguatges…, des de la gran obra de fantasia que ha governat el món amb flama, creu i espasa, durant tant de temps que molts no poden pensar en una humanitat prèvia, l’imaginari —sense importar el gènere, del terror a la romàntica— s’ha omplert d’aquelles paraules antigues i de les prediccions que ens revelaven l’Apocalipsi.
Però, fins i tot amb un tema tan trillat com aquest —i potser justament per això, perquè ja tenim les normes d’aquest univers ben gravades a l’inconscient col·lectiu— Pratchett i Gaiman van poder escriure una obra genuïna, una historia que barreja humor i fantasia per a parlar-nos, no només de les aventures d’aquests dos personatges tan carismàtics, junt a l’Anticrist i tots els seus secundaris, sinó de l’escala de grisos que composa el món humà i, amb una picada d’ull, fer-nos emmirallar per reconèixer la nostra part de Crowley i d’Aziraphale.
(...)
Avui vull parlar-vos d’un llibret que es llegeix en un sospir, però que et remou per dins per la seva lectura entre línies. Tot i ser un relat curt, trobo que Laertes l’ha complementat de manera molt adient, tant amb el pròleg d’Emili Olcina, que ens posa en situació per al que ens trobarem de mà d’E.T.A. Hoffmann —amb una acurada i molt propera traducció de la Núria Mirabet—, com amb l’article de Sigmund Freud sobre Allò Sinistre, que ens parla d’aquest fenomen, d’on neix i quina és la diferencia entre aquest sentiment produït a la vida real i a la literatura.
Hoffmann (1776-1822) va ser un d’aquells intel·lectuals versat en quasi totes les arts, multidisciplinar i interessat en les diferents expressions de la ment humana. Va ser músic —tenor i compositor—, pintor i jurista, amb tot, on va destacar va ser com a escriptor dins el moviment romàntic alemany amb obres d’horror i suspens que combinaven allò sobrenatural amb el realisme psicològic i el sinistre. Amb les seves històries va influenciar autors a l’alçada de Kafka i Edgar Allan Poe.
(...)
Quan vaig rebre Enemic Meu me’l vaig mirar de reüll. Em venia de gust perquè la col·lecció L’Arcà de Laertes no falla, perquè tenia antull de ciència ficció i perquè volia llegir la versió de l’Edgar Cotes d’aquest clàssic del 1979, que va guanyar en el seu moment els premis Hugo, Nebula, Locus y John W. Campbell… Però, alhora, al meu cap hi havia un batiburret de capítols de diferents sèries on dos enemics d’espècies enfrontades es veien obligats a sobreviure, nàufrags a un planeta desconegut i deshabitat, esperant el rescat i, tot i ser conscient que aquests havien begut de l’obra de Longyear, no volia tornar a trobar-me amb els mateixos tòpics; sí, era de les poques ànimes que encara no havia llegit el llibre.
I,
justament per les meves reticències, penso que encara m’ho he passat
millor explorant-lo, ja que no només ha trencat amb la idea
preconcebuda, sinó que m’ha donat molt més, tant per la profunditat de
la història, com per l’evolució dels personatges i les idees que, una
vegada acabada l’obra, es queden amb tu. (...)
Un univers, Davidge. Hi ha un univers allà fora, un univers de vida, objectes i esdeveniments. Hi ha diferències, però tot és el mateix univers i tots hem d’obeir les mateixes lleis universals. No hi has pensat mai, en això?
Allò que vivim a la nostra infància, i també el que no ens donen, ens converteix en qui som d’adults, ens marca en la nostra manera de ser, de rebre i respondre a les situacions, en les nostres relacions i expectatives de la vida. I això, inevitablement, ens passa a tots, ja ens conformem amb el que ens arriba o siguem rebels i ens barallem amb tot i tothom per tal de canviar una cosa que no és a fora, sino dins nostra.
AIOUA és una novel.la psicològics i onírica, on els personatges actuen dins una realitat de fantasia que transita el passat cruent en direcció a un futur desdibuixat. El llenguatge de Roser Cabré-Verdiell és poètic i les seves descripcions son sensitives, tant que et desperten la vista, l’olfacte, el gust…, fen-te venir basques quan toca i percebre la calor o el fred a la pell. L’autora se centra en un tret concret per a mostrar-nos els seus personatges i ells mateixos semblen créixer, brotar d’aquets punt, la resta en va sortint per inèrcia.
(...)
Els mecanismes de la realitat es trenquen a AIOUA, tot i que hi entrem sense adonar-nos-en, ja que els canvis se’ns presenten estranys, però naturals a l’inici, i es van tornant més inversemblants segons avança la història i la pròpia Rut es pregunta si realment està vivint i percebent aquells successos. Hi ha un punt oníric que ens transporta a una dimensió mental del trauma, a un fantàstic del relat intern per a la supervivència. Ens recorda a David Lynch, amb imatges suggerents i esdeveniments impossibles, en la vigília de la protagonista.
(...)
