BONS AVERANYS (1990) - Terry Pratchett i Neil Gaiman
Bons Averanys, o quan un àngel i un dimoni es fan amics i escriuen a quatre mans.
Cel, Infern i la Fi del Món, temes àmpliament tractats a la literatura i el cinema. Àngels, dimonis, déus amb diferents formes i llenguatges…, des de la gran obra de fantasia que ha governat el món amb flama, creu i espasa, durant tant de temps que molts no poden pensar en una humanitat prèvia, l’imaginari —sense importar el gènere, del terror a la romàntica— s’ha omplert d’aquelles paraules antigues i de les prediccions que ens revelaven l’Apocalipsi.
Però, fins i tot amb un tema tan trillat com aquest —i potser justament per això, perquè ja tenim les normes d’aquest univers ben gravades a l’inconscient col·lectiu— Pratchett i Gaiman van poder escriure una obra genuïna, una historia que barreja humor i fantasia per a parlar-nos, no només de les aventures d’aquests dos personatges tan carismàtics, junt a l’Anticrist i tots els seus secundaris, sinó de l’escala de grisos que composa el món humà i, amb una picada d’ull, fer-nos emmirallar per reconèixer la nostra part de Crowley i d’Aziraphale.
(...)
