‘Més que un Club!’: L’atractiu del relat a la ciència
ficció
Entrevista a Sergi G. Oset, Hugo Camacho, Edgar Cotes i
Alicia Gili
Les trobades del 'Més que un
Club!' són taules rodones, obertes a la participació de tothom, amb ponents
experts en els temes tractats. Amb aquesta iniciativa, que vam iniciar l'any
passat, volem posar en contacte lectors amb autors, editors, il·lustradors,
traductors, i tots aquells professionals que treballen en l'àmbit literari per
a compartir opinions, coneixements i recomanacions literàries.
Sergi G. Oset
Barcelona, 1972): és un autor que fonamenta la seva
producció literària en la minificció positrònica i el relat fantàstic.
L’any 2009 va començar a publicar els seus relats al bloc
de creació literària «La meva perdició» i que va combinar durant dos anys amb
la formació que va rebre a l’Aula de Escritores de Barcelona. D’aleshores ençà,
les seves narracions han aparegut en més de quaranta llibres conjunts,
antologies com Aparecidos (Saco de Huesos), Relatos
marranos (Pol·len Edicions), Catalunya Mítica (Orciny
Press), Històries de les Terres Albes (Edicions SECC) i en
revistes com Plesiosaurio, Lemuria, Catarsi o Quimera.
L’any 2012 va publicar Paràsits mentals,
llibre recull de microrelats i el 2016 El último vuelo del Microraptor (Editorial
Nazarí), el seu segon llibre de microrelats. L’any 2016 va publicar Malsons
de gat (Editorial Hermenaute), llibre de relats de gènere escrit a sis
mans amb Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov i el 2017 Hipermatrònic,
l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund (111 minificcions per
a freaks malalts del fantàstic) (Orciny Books), el seu
tercer recull de microrelats.
Escriptor de microrelats i de fantàstic
Hugo
Camacho
Sord postlocutiu i millor persona, és llicenciat en
filologia anglesa i editor d'Orciny Press, a on també exerceix de traductor i
d'home orquestra. Ha fundat el web CultoBizarro.com per difondre el gènere del Bizarro a aquest cantó de
l'oceà. Abans ha sigut actor, cambrer, treballador d'un magatzem de mercaderies
perilloses, ha regentat una botiga eròtica, ha sigut aturat de llarga duració i
militant a bandes de punk rock. Escriu ficció especulativa, i els seus relats i
articles han aparegut a revistes com Catarsi, SuperSonic, Maelstrom o
Acrocorinto, a més d'antologies com Ilustrofobia (Underbrain) o La bruma
(Escuela de Fantasía). Per un d'ells ha estat nominat als premis Ictineu de
literatura fantàstica en català. Ha escrit un llibre de disparadors creatius
titulat #EscribeYa, i forma part del consell editorial de la revista Catarsi,
de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia.
Edgar
Cotes
Edgar Cotes i Argelich (Balaguer, 1997). Estudia Traducció i Interpretació
d’anglès i japonès a la Universitat Autònoma de Barcelona. Escriu des que
té ús de raó i els gèneres fantàstics i policíacs han sigut des de sempre la
seva debilitat. Es decanta per la literatura breu i prefereix escriure
contes o microcontes, però, malgrat tot, tampoc no descarta escriure coses més
llargues algun dia. Ha perdut molts concursos i també n’ha guanyat
alguns, com el primer premi del concurs dels escriptors de VullEscriure, el
XXXV premi de relat Antoni de Bofarull o la menció d’Honor del jurat del
concurs de microrelats ARC-La ràdio. També ha aparegut en diverses antologies
de microficció com El cicle de la vida (2014) o Cryptonomicon
VII (2015) i de relat com el Bestiari (2017)
d’Edicions SECC.
Alícia
Gili
Medievalista
especializada en Historia de África y que ha publicado artículos relacionados
con la temática africanista. También ha realizado incursiones en la literatura
de ficción ganando algunos premios literarios de narrativa corta, y ha sido
seleccionada para la edición de varios libros de compilaciones de relatos.
Su madre decía que si trabajaba en una secta porque esto de africanista
sonaba muy extraño y si hablamos de tema friki ya superaba los límites. Pero
cuando su primera novela, en coautoría con Sílvia Romero, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, obtuvo el Premi
Ciutat de Lleda 2006 y su segunda novela, El
camí del Bandama vermell, sobre los niños soldados en Costa de Marfil y
también en coautoría con Sílvia Romero, fue premiado con el Premi Columna Jove,
la buena mujer pensó que esto de las sectas tenía futuro. Pobre,
¡se equivocaba!
ENTREVISTA
Buscant al
bagul de la memòria, quin és el primer llibre que recordes que et apassionés o
t’enganxés?
SGO. Quan jo era petit, per la Diada de Sant Jordi, les
Caixes regalaven un llibre als seus clients. The Swarm (L’Eixam) d’Arthur Herzog va ser un d’aquells llibres i
dels que primer recordo que em van enganxar. L’argument anava d’una plaga
d’abelles assassines provinents d’Àfrica que amenaçava la població de Texas.
Més tard van venir The Hobbit i L’illa de Les Tres Taronges d’en Jaume
Fuster.
HC. Jim Botón i Lucas el Maquinista, de
Michael Ende.
EC. La saga de Harry Potter, de J.K. Rowling y quizás
también la saga de La penya dels Tigres,
de Thomas Brezina, ambas muy populares entre los niños de mi generación.
AG. Molts, però crec que quan era més petita amb poc menys
de mitja dotzena d’any, Nevada de Zane Grey, de fet tots els llibres de Zane
Grey un autor clàssic del segle XIX que escriu sobre el Far West, i també tots
els de Jules Verne i Salgari, perquè els compràvem a quilos amb mon pare quan baixàvem
al mercat de Sant Antoni. De més
gran, potser amb 10 12 anys, em varen
comprar la col·lecció de l’Esparver de la Magrana de fantasia i ciència ficció
per joves va ser quan vaig llegar quatre llibres claus: Hobbit, l’Horla, Frankestein i El
dia dels trífids.
Eres un vailet
gaire lector? O el gust per la paraula escrita va arribar amb els anys?
SGO. Al passadís de casa dels pares teníem una llibreria feta
a mà pel pare. Estava ben atapeïda i podies trobar les coses més estranyes.
Entre els meus preferits recordo una enciclopèdia que només tenia quatre o cinc
toms. Aquells llibres eren l’equivalent al Google d’avui i contenien tot el
coneixement de l’Univers. La meva padrina em regalava pel sant o per
l’aniversari uns llibres que portaven l’etiqueta de “clàssics il·lustrats” o
“joies il·lustrades”, així vaig conèixer Miguel
Strogoff de Verne, o Tom Sawyer
de Twain. Del meu avi em vaig apropiar de la seva col·lecció de novel·les de
cordill de l’oest de José mallorquí (que eren com uns dos-cents números i que
vaig rellegir diverses vegades). Al pare li agafava un parell de llibres
d’ufologia que tenia de l’autor suís Erich Von Däniken. Els típics llibres que
et descobrien els canals d’aigua de la superfície de Mart o com els aliens
havien dibuixat les línies de Nazca, tot plegat era molt estimulant per a la
imaginació. Tinc tres germanes, a elles fins i tot els agafava els còmics d’Esther y su mundo.
HC. Sí, desde pequeño mis padres
me "adoctrinaron" en el placer por la lectura. Mi primer libro fue
uno de tela con animales, y mi madre cuenta que la manera de tenerme tranquilo
en el cochecito era comprándome un tebeo para ir mirando. Obviamente, no sabía
leer, pero ahí iba yo con mi Mortadelo.
EC. Sí, de pequeño era lector,
pero era algo más esporádico. No fue hasta que entré a la adolescencia que me
convertí en un lector voraz.
AG. Era lectora, perquè eren lectors els meus pares i la
meva germana, llegíem junts des de petits, i anàvem a comprar llibres arreu,
tot i que llavors era un article de luxe! Ma mare em renyava perquè llegia pel
carrer, al llit, a la dutxa… m’amagava per llegir més.
Des de
quan escrius?
SGO. A escola (EGB) recordo que aprofitava quan la professora
de llengua ens feia escriure redaccions. Al principi em desagradava però
desprès aprofitava cada oportunitat que em donava per inventar les històries
més esbojarrades. D’adolescent em vaig introduir en els jocs de rol i ben aviat
vaig començar a crear les meves pròpies històries. Quan estava a l’institut
vaig començar a escriure cançons i poemes (horrorosos), més tard vaig formar
part d’algunes bandes de Metall i Punck-Rock i acostumava a escriure les
lletres de les cançons. Si haig de pensar en quan vaig començar a escriure
d’una forma conscient i amb una intenció seriosa, fa poc relativament, sobre
l’any 2007.
HC. He escrito siempre, pero
después de una pausa en que estaba más preocupado por el teatro y la música,
volví a la escritura cuando me quedé sordo.
EC. Yo escribo más o menos des de
los diez u once años, pero escribía cosas muy caóticas y sin voluntad
literaria, solo como un divertimento. No empecé a tomármelo algo más en serio
hasta los quince años, que fue precisamente cuando empecé con el microrrelato y
ya empecé a buscar una voluntad estética y literaria a lo que escribía
AG. Des de petita també, tot i que era esporàdic i anàrquic,
el meu primer relat premiat fou amb 7 anys
sobre un cuquet que es perdia dins una poma i els problemes que es
trobava.
Sent
potser un dels gèneres i format més complicats de col·locar: Què va fer que et
decantessis per la cifi? I que et decidissis pel relat?
SGO. El gènere sempre ha estat present a la meva vida d’es de
que tinc consciència, ja sigui a través de les lectures, els films i les sèries
de televisió o la música i els còmics així que el més natural per mi era
escriure sobre terror, ciència-ficció o fantasia.
El relat, i en especial el microrelat, em van ajudar a
saber que era el que volia dir. Històries sempre n’he volgut escriure però no
sabia com continuar ni a on anaven a parar. El relat i el microrelat em van
ensenyar a dir alguna cosa concreta, quan calia aturar-se i, per damunt de tot,
a mesurar el que cal dir i el que no cal que sigui escrit.
HC. La pasión por los géneros
fantásticos. Los he leído siempre, así que lo natural era dedicarse a ellos. Y
en cuanto al tema del relato... supongo que a la poca paciencia que suelo tener
en general hay que sumarle el hecho de que suele ser lo que se trabaja en los
talleres de escritura, y ahí es fácil acostumbrarse al formato.
EC. Me decanté por la ciencia
ficción porque es un género que me encantó des de que descubrí su capacidad
para reflexionar y explorar cosas que con otros géneros sería imposible o se
harían de una forma muy obvia. Y además, seguramente es un género que des de
pequeño, sobre todo por los referentes cinematográficos como las pelis de
Spielberg como ET o Indiana Jones, me habían fascinado.
AG. Sempre m’ha encantat,
era una cosa de família, quan era petita a casa no havia tele, i anàvem
a casa d’uns veïns amb coca i vi ranci, a veure els capítols d’Star treck que les feien els
diumenges. Vaig començar a escriure
relats perquè és el que em cridava l’atenció, però desprès he escollit sempre
relat i novel·la m’agrada tot.
Als
editors: Per què vau decidir fundar les vostres editorials i posicionar-les tan
clarament?
HC. Decidí fundar la editorial
porque necesitaba encontrar algo que hacer y pensé que sabría hacerlo por mi
formación y por el gusto por la literatura. Y si edito libros de relatos es por
amor al relato. Hay quien considera la novela como el summum de todo aquello a
lo que un escritor aspira en la vida, pero creo que se equivocan.
AG. Un forat, que
creia calia omplir, no hi ha gaire fantasicat, que no sigui traduïda, i volia
omplir una miqueta aquest forat! És ruïnós ho sé, i no se pas si duraré gaire,
un llibre mínimament fallit i zas... però aquí estem.
Què
ofereix la possibilitat de traduir tu mateix els llibres que publiques?
HC. Tener
un contacto mucho más cercano con la obra que se va a publicar. La sientes
todavía más tuya.
EC. Yo creo que, como autor y traductor a la vez, tienes la
ventaja que ya sabes cuál es el mensaje que el autor quería dar con su obra.
Sin embargo, no me gusta demasiado autotraducirme porque te hace perder tiempo
para escribir.
Hi ha
alguna diferència qualitativa entre els autors locals i els estrangers? O és un
prejudici injustificat?
SGO. Amb el temps he aprés a escoltar i llegir les veus
locals. A cercar autors que no estiguin imposats per les grans editorials. Tant
fa que siguin autors estrangers o del país. Aquí i a fora es fa literatura bona
i dolenta (com a tots els llocs) és qüestió de voler indagar, d’arriscar-te i
de tenir curiositat, de sortir-te del teu lloc de confort i provar coses noves.
HC. Sí y no. Creo que es un
prejuicio injustificado porque aquí tenemos autores que escriben tan bien como
cualquier autor angloparlante (que suelen ser los más aclamados), pero también
es cierto que la profesionalización del escritor tanto en España como en la
República Catalana es muy difícil.
EC. Yo creo que es un prejuicio
injustificado. En el marco catalán, por ejemplo tenemos autores brillantes como
Pere Calders y Manuel de Pedrolo muy infravalorados y que fueron unos
auténticos genios.
AG. No, només és màrqueting, hi ha autors de molta qualitat
que mai han creuat les fronteres com caldria, com Pedrolo, Perucho o Calders i
d’altres que no calia que arribessin, però per ser anglòfons tenen cabuda.
Creus que
la ciència ficció i el relat han estat, i són, maltractats en el sector
literari?
SGO. Defujo els victimismes. Sempre hi haurà autors i editors
que apostaran per una literatura de gènere alternativa i de qualitat.
El relat, el recull de relats, l’antologia, son uns
pilars tan ferms que sense ells la literatura no es sostindria.
HC. Sí, desde siempre. Es una
cuestión de chovinismo.
EC. Sin duda. Históricamente han
sido siempre considerados como literatura de segunda, pero tengo la sensación
que hoy en día esta tendencia está cambiando, aunque aún existen prejuicios.
AG. A casa nostra si, a altres països des de el s XIX que hi
ha tradició de relat i revistes literàries, i els autors de relats son
reconeguts, aquí pel contrari és menysprea com gènere menor.
Què creieu
més complicat: escriure novel·la o relat?
SGO. Escriure, en general, és complicat. És gratificant però
també molt exigent. En el meu cas només puc afirmar que escriure relat i
microrelat em dona l’oportunitat d’investigar centenars de mons, experiències i
idees en lloc de centrar-me només en unes poques possibilitats que exigeixen un
desenvolupament i una lleialtat quasi exclusiva.
HC. Ambos formatos tienen sus
particularidades y sus dificultades propias y en ese sentido son igual de
difíciles. La diferencia es que la novela, en un principio, precisa de una
inversión de tiempo mucho mayor.
EC. Creo que ambos tienen su
dificultad y su mérito, y escribir relato es igual de difícil que escribir una
novela aunque se tenga la creencia que la novela es más difícil.
AG. Cada cosa té el seu sentit, i per mi per exemple un microrelat
es extremadament complex per la quantitat d’hipertextualitat que cal, i això no
ho tens a la novel·la, en canvi al relat t’estalvies sovint la descripció o el
marc psicològic dels personatges.
Pots
recomanar un llibre de cifi i un de relats?
SGO. La meva recomanació la faré basant-me en alguna de les
meves últimes lectures:
Com a llibre de relats: Afores, edicions 1984, de Ramon Mas. És una novel·la amb elements
del fantàstic però en que cada capítol és com un relat independent amb un fil
comú. També podria recomanar Kou el Corb,
editorial Hermenaute, de l’autor bretó Tangi Malmanche.
Com a llibres de ciència-ficció (i no sóc gaire amant de
les trilogies) m’ha sorprès molt gratament The
Fifth Season (La Cinquena Estació) de N. K. Jemisin. Va ser un llibre que
vaig llegir perquè entrava dins del club de lectura (d’altre manera segurament
no l’hagués comprat), però em va enganxar la seva prosa i la forma fresca i
sense complexos amb que l’autora desenvolupa el seu món. Estic esperant que
publiquin la traducció de la segona part.
HC. Novela: La ciudad y la
ciudad, de China Miéville. Relato: Cuarto acercamiento al OVNI, de
Tamara Romero.
EC. De
novela os recomiendo La carretera de Cormac McCarthy, una de las mejores
novelas postapocalípticas jamás escritas y de relatos, Invasió subtil y
altres contes, de Pere Calders, una maravilla del género del relato y
microrrelato.
AG. Terramar d’Ursula Leguine, i Contes
de la taverna del Cèrvol blanc d’Arthur C. Clarke
Isabel del
Río
Octubre
2017
