@IsabelDlRio / @miransaya

lunes, 30 de septiembre de 2019

Reseña de “Casa Volada”, de Gemma Solsona


TÍTULO: Casa Volada
AUTORA: Gemma Solsona
ARTE: Marta Orlowska
EDITORIAL: Huso

SINOPSIS
Este es un libro lleno de casas. Casas aisladas con un siniestro columpio como única compañía, casas de agua y casas insatisfechas. Casas que más vale la pena dejar atrás y otras que esconden secretos que no siempre son lo que esperábamos encontrar. Los diez relatos que conforman Casa volada hablan de desencuentros, de malentendidos, de amores y anhelos frustrados. De la perspectiva infantil sobre el mundo adulto y de esas pequeñas catástrofes cotidianas que nos pueden cambiar la vida. Sus tramas, como la propia existencia, se deslizan imperceptiblemente hasta que, de pronto, nos damos cuenta de que todo es distinto para los personajes que las “habitan”, aunque ellos mismos, a veces, no sean conscientes de ello.


OPINIÓN
Mi obsesión con las casas viene de largo. Son refugio, lugar de reunión y escondite, obra de arte en muchos casos y constructo que entorpece el paisaje en otros. Hogar.
Cuando veo una casa, imagino lo que sucede tras sus ventanas y puertas, si alguien o algo la habita, qué habrán vivido y escuchado sus paredes.
El ambiente en una historia es primordial, al menos en las mías, es allí donde se suceden las acciones, pero también es un personaje más que da pie al resto a transitarla, rodearla, evitarla o caer en ella.

Con Casa Volada, su autora ha logrado precisamente eso, que el espacio sea el personaje en mayúsculas, el motor que arranca y nos sumerge en la historia.
Gemma Solsona ha escrito una antología en la que todos nos podemos sentir identificados y transportados. Fantasía y realidad se unen en sus páginas, con momentos hilarantes, irónicos y de lágrima viva.
En su día, yo misma fui expulsada de una casa, obligándome a continuar en otros lugares, con otras personas, a seguir adelante sin conformismos, como les sucede a muchos personajes de Casa Volada.
No voy a ahondar más porque, si me pusiera a ello, seguramente destriparía demasiados secretos, sólo insistiré en que lo leáis y disfrutéis cada relato como se merece, porque después querréis volver a muchos de ellos.
Recomendado a los amantes de las casas, de lo que ocultan y muestran. Para lectores de relato y para quienes deseen iniciarse. A aquellos que disfruten de la buena narrativa.

Isabel del Río
Julio 2019

miércoles, 25 de septiembre de 2019

Ressenya “Aquell estiu sufocant”, d’Eduard von Keyserling


TÍTOL: Aquell estiu sufocant
TÍTOL ORIGINAL: Schwüle Tage
AUTOR: Eduard von Keyserling
TRADUCCIÓ: Clara Formosa
EDITORIAL: Viena Edicions
COL·LECCIÓ: Petits Plaers

SINOPSIS
Una novel·la breu en què l'enfant terrible de la literatura alemanya desemmascara la doble moral de l'alta societat del 1900.


Eduard von Keyserling (Schloss Tels-Paddern, Curlàndia, 1855 – Munic, Baviera, 1918). Nascut en el si d'una família de la noblesa alemanya amb propietats al Bàltic, fou un dels màxims exponents de l'impressionisme literari. Va estudiar a Viena, però va passar bona part de la seva vida a Munic. El 1904, ja malalt de sífilis, va publicar Aquell estiu sufocant. Al final dels seus dies, paralitzat i cec, va fer cremar bona part de les obres que tenia pendents de presentar al seu editor.

En Bill, fill d’una família aristocràtica, ha suspès els exàmens d’accés a la universitat. Com a càstig, durant l'estiu, en comptes de passar les vacances prop del mar amb la mare i els germans, s’haurà de quedar estudiant a la finca de la família, en companyia del seu pare, amb qui amb prou feines ha tingut mai tracte. A mesura que passen els dies, en un ambient de calor sufocant, en Bill comença a intuir el caràcter real del pare, que dista molt de la imatge que amaga darrere de les convencions socials.

OPINIÓ
Què amaga l’estiu? Quins secrets poden tenir els boscos, els camps daurats, les cares familiars i les cases que coneixem des de nens?
Uns exàmens suspesos son l’inici d’unes vacances que, al protagonista d’aquesta història, li semblen un exili, un infern, un càstig no merescut. La companyia és la del seu pare, un home ben plantat i culte a qui no coneix i al que tem. L’esperança és a la imatge idealitzada de les seves joves cosines.
L’amor, el desig, la pèrdua, l’excitació juvenil i allò que s’espera de nosaltres. Un estiu que ho canviarà tot.
Un relat escrit amb delicadesa, afilat com el pensament d’un adolescent enrabiat, amb un caire melancòlic e inevitable. La crítica d’una època i d’una manera de fer i pensar que, potser per algunes coses, ens pot semblar llunyana, però massa propera per la hipocresia a la que ens condueix la norma social davant del nostre propi sentir.
Recomanat a tot tipus de lectors. Una lectura que es fa en un moment amb imatges perdurables.

Isabel del Rio
Juliol 2019


miércoles, 18 de septiembre de 2019

Reseña de “La casa y el cerebro”, de Edward Bulwer-Lytton


TÍTULO: La casa y el cerebro
AUTOR: Edward Bulwer-Lytton
TRADUCCIÓN: Arturo Agüero Herranz
EDITORIAL: Impedimenta

SINOPSIS

Lovecraft se refirió a La casa y el cerebro como uno de los mejores relatos de casas encantadas jamás escritos. Y Lafcadio Hearn afirmó que estamos ante la mejor historia de fantasmas creada en lengua inglesa, pues reproduce con asombrosa fidelidad las vivencias de una auténtica pesadilla.

La casa y el cerebro se considera una pieza maestra de la literatura sobrenatural. El narrador de esta desasosegante fábula de fantasmas, desoyendo los consejos de sus allegados, decide pasar una noche, junto con su criado y su perro, en una casa encantada situada en Londres, de la que todos los demás huyen despavoridos. Allí, tal y como él esperaba, asiste a una serie de apariciones espeluznantes y descubre, a través de unas cartas, que la casa, muchos años atrás, fue el escenario de unos horribles crímenes. El secreto de todo parece encerrarse en una habitación vacía. Conectada a esta, la voluntad de un ser inmortal y perverso, uno de los que tuvo que ver con la casa en el pasado, ha creado y gobernado a distancia los extraños fenómenos.


OPINIÓN
Desde niña me han fascinado las casas, esos espacios donde transcurren vidas ajenas y también la nuestra, encerrando tantas emociones, tantas experiencias, a veces maravillosas y otras terribles, impregnándolo todo con esa energía. Cuando era pequeña, escuchaba hablar de casas encantadas. Todos hemos tenido una en nuestra infancia, los niños juegan a asustar al resto con alguna historia de esa casa cercana en la que suceden cosas extrañas, y yo siempre dudé de los fantasmas, de personas que quedaban atrapadas para siempre entre sus paredes, pero creo de pies juntillas que todas esas vivencias sí son un follaje perenne que es difícil que las abandone. De hecho, mis primeros relatos infantiles eran de fantasmas y Emily, relato primerizo que premiaron y publicaron en una antología cuando me inicié en esta aventura de la escritura profesional, va precisamente sobre estas experiencias infantiles con casas encantadas —podéis encontrarlo en el blog.
Es por todo ello que me veo impelida a recomendaros La casa y el cerebro, un clásico de las casas encantadas que nos sorprende por sus giros argumentales y nos muestra de donde beben tantas otras obras posteriores.


Es realmente interesante el enfoque y las teorías del protagonista en torno al terror y las manifestaciones a las que se ve sometido. Cómo el autor trata los fenómenos, más allá de las manifestaciones, e indaga en el poder de la mente humana, así como de las emociones y teorías del más allá.
Una historia que quizá ahora no aterrorice como en su época, pues estamos demasiado acostumbrados al terror sobrenatural, pero que sí obliga al lector a plantearse algunos peros y que nos engancha, sin lugar a duda, con su narrativa y perspicacia.
Se trata de una novelita realmente ligera, por lo que no me alargaré más en mi explicación, pero sin duda, si os gusta la psicología, la fantasía y el terror, no os la podéis perder.
Para aquellos que sean fans de la saga de Harry Potter, una vez leídas las páginas de este clásico, recordad a Lord Voldemort y decidme si os ha sucedido como a mí y habéis visto en un personaje del libro la posible inspiración de su creadora.
Recomendado a los amantes del terror y para aquellos que deseen leer un clásico que les ocupará una tarde inquietante.

Isabel del Río
Julio 2019

lunes, 9 de septiembre de 2019

Ressenya d’ALBA, d’Octavia E. Butler


TÍTOL: ALBA. Saga Xenogènesi I
AUTORA: Octavia E. Butler
TRADUCTOR: Ernest Riera
ART: Vorja Sánchez
EDITORIAL: Mai Més Llibres

SINOPSIS
Lilith Iyapo, una dona afroamericana a la trentena, es desperta desorientada. Recorda la pèrdua del seu marit i el seu fill, i una guerra fratricida i global que ha arrasat la vida a la Terra. També sap que, com la resta de la humanitat, ella va estar a punt de desaparèixer. Però no ha estat així. No recorda quan la van rescatar, ni qui ho va fer. Ara, sana i estàlvia, Lilith és sotmesa a llargs períodes de son induïda. Durant els pocs moments en què roman desperta, ho fa en una petita habitació sense finestres ni portes. Qui són els seus captors? Per què l’han rescatat? Hi ha més supervivents com ella? Què ha passat amb la Terra? I potser el més important: què li demanaran a canvi de mantenir-la amb vida?

Octavia E. Butler és una de les autores més reivindicatives i celebrades de la ciència-ficció. Gràcies al seu estil directe i concís, ben aviat t’endinsaràs en els racons més foscos de la condició humana. Apropa’t a la seva obra per primer cop en català i descobreix, de la mà de Lilith i els oankali, quin futur espera a la humanitat.


OPINIÓ
Quan vaig veure l'edició que Mai Més Llibres havia preparat per a ALBA, ja em van seduir prou perquè el volgués llegir, però aquesta és una obra addictiva que, quan l'inicies, tens la necessitat de continuar fins al punt final i exigir la segona part.
Tot i les seves 320 pàgines, es llegeix en un sospir, i és que la història de Lilith —nom de la primera dona a l'antic testament i també de la protagonista d’ALBA— et convida a formar part de la seva vivència i esdevens un més dels supervivents, dubtant com ells, prenent decisions i escollint bàndol.


Una novel·la de ciència-ficció, sí, però també d'antropologia, filosofia i ètica. Qüestions com l'alteritat, la condició femenina, la importància del gènere en la nostra societat, l'ésser humà com espècie, els límits de l'enginyeria genètica, els drets humans i animals —dels éssers vius, pensants i sintents—, la concepció de lideratge com quelcom innat en la humanitat i el conflicte, la guerra, com a conseqüència...  
I és que llegint Butler no pots evitar pensar quin bàndol escolliries, humans o oankali? Voldries tornar a formar part d'una humanitat que sembla voler autodestruir-se? Lluitar i morir per desconeguts? Fins a quin punt nosaltres no som més que
«animals» per a qualsevol altra espècie pensant que ens trobés i, com podríem defensar els nostres drets i queixar-nos, tal com tractem nosaltres les altres espècies del nostre entorn?


Sense voler fes SPOILERS, en el cas de Lilith, jo seria pro-Nikanj i, tenint en compte que és una saga, potser me'n penedeixo però, davant el primer llibre, em costa empatitzar amb els sentiments de la protagonista en el punt final. Espero els vostres comentaris ;)
Una novel·la que recomano moltíssim, tant a lectors de ciència-ficció com als que no ho són. Els temes tractats donen per debat.
PD.: La il·lustració numerada que regalava la editorial amb els primers exemplars és exquisida.



Isabel del Río
Juliol 2019