@IsabelDlRio / @miransaya

martes, 22 de mayo de 2018

Ressenya de “En aquell cel brillen estels desconeguts”, de Stalker

TÍTOL: En aquell cel brillen estels desconeguts
AUTOR: Stalker
EDITORIAL: Raig Verd

SINOPSIS
Un brot d’Ebola s’estén per una zona rural del Sudan del Sud. Un bruixot serà la peça clau per a la seva extinció. Amb cert sentiment de culpa —perquè, potser, podria haver fet alguna cosa més— decideix adoptar una nena supervivent del desastre, l’Alice. Alhora s’enfronta a l’ésser maligne causant, un yam que habita al fons d’una cova, un lloc fred i fosc, un lloc buit i sense ànima on gairebé no es pot ni respirar.
Anys després, seguirem l’Alice i el Topi, el seu fill, per un camí que els durà a enfrontar-se amb el mateix ésser maligne. D’alguna manera, els ha estat esperant tota una vida.

OPINIÓ
Hi ha novel·les que t'absorbeixen i transporten, que et fan sentir part de la vida dels seus personatges sense requerir moltes pàgines, i per això et fan patir i somriure amb ells, plorar la seva pèrdua.
En aquell cel brillen estels desconeguts és una d'aquelles històries que barregen la saviesa arcana amb el món modern, una novel·leta que es llegeix en un sospir però et deixa enganxat tot i haver-la conclòs.
Bruixes, xamans, esperits benèfics, dimonis, vampirs, el no-món, tots ells termes que podem trobar en centenars d'històries, però que Stalker ha sabut girar i oferir com un homenatge a Bram Stoker i a l’Àfrica.
«Una absència pura de vida; nedo dins un úter maligne, va pensar.
En l’espai de temps infinitesimal que mantenim els ulls tancats quan parpellegem el va veure.
Davant seu, a pocs metres. Va retenir la imatge dins del cap: els dorsos de les mans eren blancs però no com els dels blancs; eren d’un blanc lívid, com si pels vasos sanguinis hi circulés amb lentitud quelcom dens; com si fos pasta de madioca, el fufu, que amassava la mare, va pensar.»
Els personatges, clars, senzills i alhora profunds, ens endinsen de la mà en aquest món estrany que conviu amb la realitat quotidiana, i allò que en un inici pot semblar una novel·la d'aventures en terres africanes, es converteix en molt més: en una lluita que dura des d'abans que l'home deixés el fang primigeni.
El ritme i les situacions canvien com ho fan els ulls de qui mira dins la història, com els mons que giravolten i s’inverteixen de sobte, deixant-nos aterrits, dins una cova, desitjant que algú ens ajudi.
El canvi de color a la lletra, per percebre millor també el canvi d’univers on trepitgem, és un encert interessant, ja que ens ajuda a comprendre que em mudat de pell i ja no som a la nostra realitat, sinó a la dels esperits.


L’Alícia i en Topi, inseparables, ens mostraran la força que neix de la feblesa, la màgia que s’invoca de l’amor i de la llum, l’única capaç de trencar les tenebres per donar lloc quelcom esperançador.
«La noia sentia curiositat pels coneixements del vell, Què oassarà quan es mori? Tot això es perdrà?, pensava. Amb prudència i de manera dosificada, li havia fet explicar les bases de la seva saviesa. Així va ser com va albirar el món invisible i els corrents de la màgia. Incloïa cosmogonia, llegendes, cançons, proverbis, encanteris, nocions de zoologia i de flora; un corpus inabastable de coneixements sovint dispersos que podien conduir a un estat de consciència particular a qui estigués disposat a sacrificar allò que en diem “una vida normal”.»
Un cop més, les meves felicitacions a Laura Huerga i a tot l’equip de Raig Verd per les seves eleccions. I també al seu autor o autora, qui es fa dir Stalker i canvia la seva biografia segons bufi el vent.
Recomanada als que gaudeixin de les novel·les d'aventures amb una atmosfera ben treballada i documentada; per als amants del terror clàssic; per a tot aquell que deleixi d'una bona novel·la de fantasia i crítica social.



Isabel del Río
Abril 2018