Reseña “Les Enrabiades d’en Marcel” / “Las Rabietas de Simón”, de Ian De Haes

Ressenya: Les Enrabiades d’en Marcel

Autor: Ian De Haes

Editorial: Tramuntana

Quan t'enfrontes al repte d'educar a un altre ésser humà, és quan de veritat ets conscient de les teves limitacions, especialment d'aquelles que signifiquen respirar fons i adonar-te que parles amb un nen, que l'adult ets tu, que has de predicar amb l'exemple i, sobretot, que no ets perfecte i és normal equivocar-se.

Siguem sincers, de vegades oblidem que també vam ser petits i creiem que no vam donar massa guerra. I quan ens veiem davant els nostres petits monstres, creiem que pensen com nosaltres, que el nostre món reglat i etiquetat té sentit per a ells. Però en realitat nosaltres vam ser uns dimoniets que vam tornar turuletas als nostres pares, avis i oncles, i les nostres normes no tenen cap sentit per als nostres fills.

El Max, a més de molt mogut, és un nen curiós i creatiu que es qüestiona tot allò que l'envolta. Aquesta és una bona característica per a potenciar, però també pot treure de polleguera el més tranquil dels pares. Quan li dius al teu fill que és millor que no faci alguna cosa, ja que pot fer-se mal, o trencar-se, o fer-se malbé, etc. i ell decideix que no només ha de preguntar-te 'per què' deu mil vegades, sinó que, a més ha de posar a prova la teva hipòtesi perquè aquesta es converteixi en teoria... En fi, ja sabeu de què parlo.

Però el Max té una altra qualitat: el seu caràcter. I com els passa a molts nens, no distingeix l'enuig de la tristesa, la confusió, la frustració o la por, i els seus atacs d'ira poden ser espectaculars. I en aquestes situacions no només sortim nosaltres exhausts, sinó també ell.

Per això, quan l'altre dia vaig veure a les novetats de Tramuntana: Les Enrabiades d'en Marcel, no vaig poder deixar de demanar-lo per la llibreria i per a el Max.

Aquest colorit il·lustrat ens parla d’en Marcel, un nen que comença esclatant quan el seu pare l’envia a la seva habitació després de pintar la paret i, aquesta primera explosió de ràbia, el porta a enfadar-se cada vegada més sovint, fins a saltar sense motiu aparent.

El conte, per arribar millor als nens i que als pares els sigui més senzill explicar-ho, juga amb la metàfora dels animals. La seva ràbia, segons es fa més gran, es converteix en feres més terribles, fins que al final es converteix en un horrible drac que destrueix tot al seu pas.

Al principi del conte, a l'infant ja li sembla bé això de tenir un boc o un lleó que l'ajudin a sortir-se sempre amb la seva, però aviat comença a quedar-se sol; ningú s'atreveix a portar-li la contrària o a jugar amb ell.

Quan arribem al final, en Marcel comprèn que la seva ràbia no fa més que destruir, i ell preferiria una carícia del pare, un petó de la mare o simplement divertir-se amb els seus amics.

La solució? Relaxar-se per sentir i convertir la ràbia en un altre tipus d'energia i emoció.

Quan li vaig llegir el conte per primera vegada al Max, vaig preguntar: Com pot fer perquè el drac se’n vagi? Perquè se’n vagi la ràbia? I el Max va respondre: Ha de respirar fondo i bufar molt fort comptant fins a cinc; una tècnica que fem servir quan s'enfada.

Un conte altament recomanat per a tots aquells que vulguin comprendre millor als seus fills i comunicar-s'hi en el seu llenguatge; per als que estiguin passant per una etapa de ràbia i confusió infantil; per a educadors que vulguin treballar les emocions a l'aula.

*

Reseña: Las Rabietas de Simón

Autor: Ian De Haes

Editorial: Tramuntana

Realmente te haces consciente de tus limitaciones cuando te enfrentas al reto de educar a otro ser humano; specialmente en aquellos momentos en que es necesario respirar hondo y darte cuenta de que hablas con un niño, que el adulto ahí eres tú, que debes predicar con el ejemplo y, sobre todo, que no eres perfecto y es normal errar, querer hacer un ‘apaga y vámonos’. Porque seamos sinceros, a veces olvidamos que también fuimos pequeños y creemos que no dimos demasiada guerra. Y cuando nos vemos ante nuestros pequeños monstruos creemos que piensan como nosotros, que nuestro mundo reglado y etiquetado tiene sentido para ellos, pero en realidad nosotros fuimos unos demonietes que volvimos turuletas a nuestros padres, abuelos y tíos, y nuestras normas no tienen sentido alguno para nuestros hijos.

Max, además de muy movido, es un niño curioso y creativo que se cuestiona todo cuánto le rodea. Esa es una buena característica para potenciar, pero también es algo que puede sacar de quicio al más tranquilo de los padres. Cuando le dices a tu hijo que es mejor que no haga algo, pues puede hacerse daño, o romperlo, o estropearlo, etc. y el decide que no sólo ha de preguntarte ‘por qué’ diez mil veces, sino que, además ha de poner a prueba tu hipótesis para que ésta se convierta en teoría… En fin, ya sabéis de qué hablo.

Pero Max tiene otra cualidad: su carácter. Y como les sucede a muchos niños, no distingue el enfado de la tristeza, la confusión, la frustración o el miedo, y sus ataques de ira pueden ser espectaculares. Y en estas situaciones, no sólo salimos nosotros exhaustos, sino también él.

Por ello, cuando el otro día vi en las novedades de Tramuntana: Las Rabietas de Simón, no pude dejar de pedirlo para la librería y para Max.

Este colorido ilustrado nos habla de Simón, un niño que empieza estallando cuando su padre le manda a su habitación tras pintar la pared y, esta primera explosión de rabia, le lleva a enfadarse cada vez más a menudo, hasta saltar sin motivo aparente.

El cuento, para llegar mejor a los niños y para que a los padres les sea más sencillo explicárselo, juega con la metáfora de los animales. Su rabia, según se hace más grande, se convierte en fieras más terribles, hasta que al final se convierte en un horrible dragón que destruye todo a su paso.

Al principio del cuento, al niño ya le parece bien eso de tener una cabra o un león que le ayuden a salirse siempre con la suya, pero pronto empieza a quedarse solo; nadie se atreve a llevarle la contraria o a jugar con él.

Cuando llegamos al final, Simón comprende que su rabia no hace más que destruir y él preferiría una caricia de papá, un beso de mamá o simplemente divertirse con sus amigos.

¿La solución? Relajarse para sentir y convertir la rabia en otro tipo de energía y emoción.

Cuando le leí el cuento por primera vez con Max, le pregunté: ¿Cómo puede hacer para que se vaya el dragón? ¿Para que se vaya su rabia? Y Max respondió: Ha de respirar hondo y soplarla muy fuerte contando hasta cinco; una técnica que usamos cuando se enfada.

Un cuento altamente recomendado para todos aquellos que quieran comprender mejor a sus hijos y comunicarse con ellos en su lenguaje; para quienes estén pasando por una etapa de rabia y confusión infantil; para educadores que deseen trabajar las emociones en el aula.

Isabel del Río

Febrero 2018