TÍTOL: La confessió de la lleona
AUTOR: Mia
Couto
TRADUCCIÓ:
Pere Comellas
EDITORIAL:
Periscopi
SINOPSI
La confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble
aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades
des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen.
Escrit en un llenguatge poderós i captivador, el relat entrellaça les veus de
l’Arcàngel, el caçador encarregat d’abatre la lleona en una persecució que es
convertirà en mirall de les misèries humanes, i de la seva antiga amant, la
Mariamar, confinada a casa després de la mort de les seves germanes.
Mia Couto ens ofereix una dansa rabiosa i
apassionant que clama contra l’opressió a les dones, una novel·la que combina
realitat i superstició en una història evocadora i insòlita.
OPINIÓ
Els títols per llegir i comentar se m'acumulen, i de
vegades són tants en els quals m'agradaria perdrem que necessitaria dues vides
per a fer-ho. Aquest, especialment, va ser una recomanació de l'editor de
Periscopi, en Rafel Aniol, en qui confio quan em diu: "Has de
llegir-lo". Així que el vaig avançar a prioritaris, però per temes de
feina, va anar quedant relegat, fins que l'univers va dir: "Ara et quedes
al llit a llegir", i aprofitant uns dies en què literalment no podia
aixecar-me, vaig ser devorada per lleons.
“Tot el
nostre present és fet de passat (…). De sobte, els rugits, crits i laments es
fonen en el buit, el món caigut a destrossos: a dins no li quedava res. Per
oblidar tant cal no haver viscut mai”.
A La confessió de
la lleona ens veiem temptats a dubtar de la realitat. En Mia Couto ens
introdueix de tal manera el món en què es mouen els seus personatges, que
acabem perduts entre les visions provocades per la calor i la por. La frontera
entre el món modern i el tradicional, l'humà i el dels esperits, és tan fina,
que els seus personatges salten d'un costat a un altre, arrossegant-nos amb
ells.
Cal avisar que la novel·la està basada en fets reals, el
pròleg explica els successos i el rerefons del manuscrit.
“El
rugit del lleó li ressonaria a dins, li esquinçaria les hores. S’ha estat una
estona al porxo escrutant la fosca. Potser aquella quietud li portaría repòs.
Però el silenci és un ou al revés: la closca és dels altres, però qui es trenca
som nosaltres”.
Un poblat es veu atacat per lleons, però només devora a
les dones. Tots tenen secrets a amagar, rancúnies, odis i temors, però una de
les seves cases, on ja han mort tres joves, guarda un dels més terribles: el
motiu pel qual els lleons hi són al poble; l'origen de les morts. Un caçador
que ha oblidat la seva història en el riu que travessa el poble, i que vol
deixar la seva existència com a home, és l'encarregat de donar-los caça. Però,
la majoria de vegades, quan creiem ser el caçador, acabem per ser la presa.
“Al
poble, fins i tot les plantes tenen urpes. Tot el que és viu, a Kulumani, està
ensinistrat per mossegar. Les aus queixalen el cel, les branques estripen els
núvols, la pluja mossega la terra, els morts fan servir les dents per venjar-se
del destí”.
Una novel·la en la qual no sabem qui és qui, ni tan sols
quan arribem al final, ja que moltes hipòtesis s'estudien i tot dependrà de què
preferim creure, en la realitat, la violència, la por i la covardia de l'ésser
humà, o en els esperits que habiten a la terra, fins i tot en nosaltres
mateixos, i en els déus antics.
“Llavors
ho entenc: aquells caçadors ja no són persones. Són lleons. Aquells homes són
els mateixos animals que pretenen caçar. Aquella plaça senzillament ho confirma:
la cacera és una bruixeria, l’última de les autoritzades bruixeries”.
La crítica social i antropològica en la història és més
voraç que les feres que ataquen el poblat. La situació de la dona, representada
per les pobladores d'aquesta petita localitat africana, es presenta al principi
emmascarada pel que els homes volem que vegem, però lentament el vel s'aixeca i
es mostra crua i sagnant. Fantasmes en cos humà que habiten sense esperança
cuines i camps.
Qui és el responsable real de les morts de les dones de
Kulumani? Molts són els assenyalats, però potser els lleons són els més
innocents, encara que siguin qui paguen finalment per la violència i la ira de
la població, per tot el que no es diu i acaba convertint-se en verí en el
nostre interior.
“Es queixava
la meva mare, la Hanifa Assulua, que a Kulumani estàvem enterrats. Era al
contrari. Ofegats, sí. Tots nosaltres, ja abans, vam estar ofegats abans de
nèixer. La llum que ens va rebre en el part va ser la primera platja on vam
desembocar”.
Novel·la coral, però narrada a dues veus, en forma del
diari d'una jove atrapada en vida i el d’un caçador que mai va haver de ser-ho.
Seguim la història a través dels ulls de diferents personatges, homes i dones
de la població, records i somnis dels seus protagonistes, fins i tot deliris
que ens fan dubtar de la veracitat dels successos.
La infància, aquest oceà profund en el qual poden habitar
monstres terribles, que creiem part dels nostres malsons, però que ens
converteixen en qui som d'adults.
Frases belles, poètiques, metàfores vives que recorren
les línies i ens fan solcar rius de tinta en un sospir. Sincerament, una de les
novel·les millor narrades que he trobat en molt de temps. He de felicitar en Pere
Comellas per la traducció, ja que és impecable.
“(…)
tot el que, durant segles, tan acuradament hem construït per allunyar-nos de la
nostra animalitat, tot el que el llenguatge ha tapat amb metàfores i eufemismes
(la falda, la cara, la cintura), en un instant es converteix en la seva nua i
crua substància: la carn, la sang, l’os. El lleó no devora només persones.
Devora la nostra humanitat”.
La paraula, aquesta màgia, aquest amulet que ens permet
aïllar-nos, crear una crisàlide que ens transforma, que ens fa més humans.
Mia Couto posa en relleu no només la crueltat i vilesa
contra les dones, sinó també ensenyaments i valors més enllà del temps i les
diferents cultures, principis arcans lligats a la nostra memòria genètica.
Segurament l'home és el causant de la majoria de les
seves desgràcies, però m'agrada pensar que, si escoltem, hi ha veus que ens
poden treure d'aquest forat que nosaltres mateixos hem cavat.
Recomanada a tots aquells que no tinguin por a la crítica
i els miralls; a qui els agradin les històries complexes i amb rerefons; per a
qui desitgi viatjar a través d'una història real a lloms de lleons imaginaris.
*
TÍTULO: La
confessió de la lleona
AUTOR: Mia Couto
TRADUCCIÓN: Pere Comellas
EDITORIAL: Periscopi
SINOPSIS
La confessió de la lleona nos
transporta al enigmático Kulumani, un pueblo aislado de Mozambique, donde las
tradiciones y creencias ancestrales se ven amenazadas desde que una leona
fantasmagórica ha comenzado a matar a las mujeres que viven en él. Escrito en
un lenguaje poderoso y cautivador, el relato entrelaza las voces de Arcángel,
el cazador encargado de abatir la leona en una persecución que se convertirá en
espejo de las miserias humanas, y de su antigua amante, Mariamar, confinada en
casa después de la muerte de sus hermanas.
Mia
Couto nos ofrece una danza rabiosa y apasionante que clama contra la opresión a
las mujeres, una novela que combina realidad y superstición en una historia
evocadora e insólita.
OPINIÓN
Los
títulos para leer y comentar se me acumulan, y a veces son tantos en los que me
gustaría perderme que necesitaría dos vidas para ello. Este, en especial, fue
una recomendación del editor de Periscopi, Rafel Aniol, en quien confío mucho
cuando me dice: “Has de leerlo”. Así que lo avancé a prioritarios, pero por
temas de trabajo, fue quedando relegado, hasta que el universo dijo: “Ahora te
quedas en cama y a leer”, y aprovechando unos días en que literalmente no podía
levantarme, fui devorada por leones.
“Tot el
nostre present és fet de passat (…). De sobte, els rugits, crits i laments es
fonen en el buit, el món caigut a destrossos: a dins no li quedava res. Per
oblidar tant cal no haver viscut mai”.
En La confessió de la lleona nos vemos
tentados a dudar de la realidad. Mia Couto nos introduce de tal manera el mundo
en el que se mueven sus personajes, que acabamos perdidos entre las visiones
provocadas por el calor y el miedo. La frontera entre el mundo moderno y el
tradicional, el humano y el de los espíritus, es tan fina, que sus personajes
saltan de un lado a otro, arrastrándonos con ellos.
Hay que
avisar que la novela está basada en hechos reales, el prólogo explica los sucesos
y el trasfondo del manuscrito.
“El
rugit del lleó li ressonaria a dins, li esquinçaria les hores. S’ha estat una
estona al porxo escrutant la fosca. Potser aquella quietud li portaría repòs.
Però el silenci és un ou al revés: la closca és dels altres, però qui es trenca
som nosaltres”.
Un
poblado se ve atacado por unos leones, pero sólo devora a las mujeres. Todos
tienen secretos que esconder, rencores, odios y temores, pero una de sus casas,
donde ya han perecido tres jóvenes, guarda uno de los más terribles: el motivo
por el que los leones están allí; el origen de las muertes. Un cazador que ha
olvidado su historia en el río que atraviesa el pueblo, y que quiere dejar su
existencia como hombre, es el encargado de darles caza. Pero, la mayoría de
veces, cuando creemos ser el cazador, terminamos por ser la presa.
“Al
poble, fins i tot les plantes tenen urpes. Tot el que és viu, a Kulumani, està
ensinistrat per mossegar. Les aus queixalen el cel, les branques estripen els
núvols, la pluja mossega la terra, els morts fan servir les dents per venjar-se
del destí”.
Una
novela en la que no sabemos quién es quién, ni siquiera cuando llegamos al
final, pues muchas hipótesis se barajan y todo dependerá de en qué preferimos
creer, en la realidad, la violencia, el miedo y la cobardía del ser humano, o
en los espíritus que moran en la tierra, incluso en nosotros mismos, y en los
dioses antiguos.
“Llavors
ho entenc: aquells caçadors ja no són persones. Són lleons. Aquells homes són
els mateixos animals que pretenen caçar. Aquella plaça senzillament ho
confirma: la cacera és una bruixeria, l’última de les autoritzades bruixeries”.
La
crítica social y antropológica en la historia es más voraz que las fieras que
atacan el poblado. La situación de la mujer, representada por las pobladoras de
esa pequeña localidad africana, se presenta al principio enmascarada por lo que
los hombres quieren que veamos, pero lentamente el velo se levanta y se muestra
cruda y sangrante. Fantasmas en cuerpo humano que habitan sin esperanza cocinas
y campos.
¿Quién
es el responsable real de las muertes de las mujeres de Kulumani? Muchos son
los señalados, pero quizá los leones son los más inocentes, aunque sean quienes
pagan finalmente por la violencia y la ira de la población, por todo lo que no
se dice y acaba convirtiéndose en veneno en nuestro interior.
“Es
queixava la meva mare, la Hanifa Assulua, que a Kulumani estàvem enterrats. Era
al contrari. Ofegats, sí. Tots nosaltres, ja abans, vam estar ofegats abans de
nèixer. La llum que ens va rebre en el part va ser la primera platja on vam
desembocar”.
Novela
coral, pero narrada a dos voces, en forma del diario de una joven atrapada en
vida y el de un cazador que nunca debió serlo. Seguimos la historia a través de
los ojos de distintos personajes, hombres y mujeres de la población, recuerdos
y sueños de sus protagonistas, incluso delirios que nos hacen dudar de la
veracidad de los sucesos.
La
infancia, ese océano profundo en el que pueden morar monstruos terribles, que
creemos parte de nuestras pesadillas, pero que nos convierten en quiénes somos
de adultos.
Frases
bellas, poéticas, metáforas vivas que recorren las líneas y nos hacen surcar
ríos de tinta en un suspiro. Sinceramente, una de las novelas mejor narradas
que he encontrado en mucho tiempo. He de felicitar a Pere Comellas por la
traducción, pues es impecable.
“(…)
tot el que, durant segles, tan acuradament hem construït per allunyar-nos de la
nostra animalitat, tot el que el llenguatge ha tapat amb metàfores i eufemismes
(la falda, la cara, la cintura), en un instant es converteix en la seva nua i
crua substància: la carn, la sang, l’os. El lleó no devora només persones.
Devora la nostra humanitat”.
La
palabra, esa magia, ese amuleto que nos permite aislarnos, crear una crisálida
que nos transforma, que nos hace más humanos.
Mia
Couto pone en relieve no sólo la crueldad y vileza contra las mujeres, sino
también enseñanzas y valores más allá del tiempo y las distintas culturas,
principios arcanos ligados a nuestra memoria genética.
Seguramente
el hombre es el causante de la mayoría de sus desgracias, pero me gusta pensar
que, si escuchamos, existen voces que pueden sacarnos de ese agujero que
nosotros mismos hemos cavado.
Recomendada
a todos aquellos que no temen la crítica y los espejos; a quiénes les gusten
las historias complejas y con trasfondo; para quien desee viajar a través de
una historia real a lomos de leones imaginarios.
Isabel del Río
Noviembre 2016
