Isabel
del Río és escriptora i mare del Max, d’un any i mig. Escriptora de
‘thrillers’ i literatura juvenil, publica ‘La vident de la lluna plena’
(Edicions 62), una reflexió sobre les maneres d’estimar a partir d’una dona
jove que descobreix qui eren de debò la seva mare i la seva àvia
Abans
era d’aquestes que treballen de dilluns a diumenge. Sempre tenia el mòbil a
punt perquè a vegades em trucaven per feines urgents. Ara he descobert que ens
deixem enlluernar massa pels diners i que una cosa que no recuperaràs mai, que
ningú no et pot tornar, és el temps. Amb un nen petit ets conscient que el
temps se’n va i no torna. Creixen molt ràpid. Ho aprenen tot molt ràpid. Al seu
costat la vida passa molt de pressa, i això fa que la vegis d’una altra manera.
Quins valors voldràs transmetre?
Sóc una
persona molt cooperativa. Recordo odiar de l’escola la competició, haver de fer
les coses millor que els companys de classe. És un error. La vida és millor si cooperes.
Intentaré explicar-li al meu fill que no cal que sigui bo en tot, que és bo no
comparar-se amb els altres contínuament.
Què et critiques?
Sóc de
les que pensen que si un nen menja una mica de terra, no passa res, així crea
defenses. I si s’ha de clavar algunes trompades, tampoc no passa res, sempre que
no caigui rodant escales avall. Si et passes el dia enganxada al nen avisant-lo
de tot només aconsegueixes que visqui espantat i no tingui seguretat en ell
mateix, que no senti curiositat per provar coses. També ha menjat gespa o ha
ficat la llengua dins de la boca d’un gos. No passa res. Hi ha nens que semblen
viure en una bombolla, i això els pot fer tenir malalties.
