L’Arcà de Laertes ens du un clàssic que vol educar per a la diferencia, l’enteniment i la igualtat.Quan vaig rebre Enemic Meu me’l vaig mirar de reüll. Em
venia de gust perquè la col·lecció L’Arcà de Laertes no falla, perquè
tenia antull de ciència ficció i perquè volia llegir la versió de l’Edgar Cotes d’aquest clàssic del 1979, que va guanyar en el seu moment els premis Hugo, Nebula, Locus y John W. Campbell…
Però, alhora, al meu cap hi havia un batiburret de capítols de
diferents sèries on dos enemics d’espècies enfrontades es veien obligats
a sobreviure, nàufrags a un planeta desconegut i deshabitat, esperant
el rescat i, tot i ser conscient que aquests havien begut de l’obra de Longyear, no volia tornar a trobar-me amb els mateixos tòpics; sí, era de les poques ànimes que encara no havia llegit el llibre.
I,
justament per les meves reticències, penso que encara m’ho he passat
millor explorant-lo, ja que no només ha trencat amb la idea
preconcebuda, sinó que m’ha donat molt més, tant per la profunditat de
la història, com per l’evolució dels personatges i les idees que, una
vegada acabada l’obra, es queden amb tu. (...)
Segueix llegint.
Un univers, Davidge. Hi ha un univers allà fora, un univers de
vida, objectes i esdeveniments. Hi ha diferències, però tot és el mateix
univers i tots hem d’obeir les mateixes lleis universals. No hi has
pensat mai, en això?
