También estoy en Facebook, Twitter, LinkedIn e Instagram
Isabel Del Rio, Isabel del Río Sanz, @IsabelDlRio y @miransaya
Terapias naturales y holísticas en ANIMA

martes, 28 de enero de 2020

Reseña de “La danza del gohut”, de Ferran Varela


TÍTULO: La danza del gohut
AUTOR: Ferran Varela
ARTE: Manuel Gutiérrez
PRÓLOGO: Mariano Villarreal
EDITORIAL: Ediciones El Transbordador

SINOPSIS
La vida de Leara Viera, una mujer de sangre plebeya que ha conseguido el modesto rango de tutora de la Academia de Tiuma, cambia de rumbo el día en que recibe un inesperado encargo de manos del mismísimo Plenipotenciario de la ciudad. Gerrin, el primogénito de este, al que se dio por muerto hace cuatro años, ha sido rescatado del cautiverio al que una horda gohut lo mantenía sometido. La alegría del Plenipotenciario, sin embargo, se ve eclipsada por el hecho de que el joven Gerrin ha perdido el juicio: está convencido de ser un gohut y reniega de la cultura humana.
La misión de Leara consistirá en reeducarlo a tiempo para el siguiente otoño, momento en que Gerrin deberá participar en la batida anual de caza de gohut y cobrarse unas cuantas de sus pequeñas y rojas cabezas para limpiar el buen nombre de su familia.

OPINIÓN
Lo que en un principio parece una historia gótica de terror, se convierte en un ensayo ético y moral en que, una sociedad creada por el autor, nos muestra las desigualdades de clase y género, así como la utopía de la libertad, con la voluntad individual como aparente único a priori del comportamiento.
Leara es una mujer que conoce su lugar en el mundo y que, como el resto de ciudadanos rasos, temen la ira de los nobles, que pueden enviarlos a la muerte sólo por una falta de protocolo. Al mismo tiempo, la protagonista de esta historia guarda en su interior algo muy peligroso, el deseo de crecer y ser más de lo que la sociedad le dice que puede ser. Eso la lleva a devenir la única tutora en la Academia —un mundo de hombres y títulos.
Su forma de ser, luchadora y altruista —pues enseña incluso a los reos condenados a muerte—, hace que el cabeza de familia de los Novon acuda a ella, encargo que le cambiará la vida a Leara y le hará enfrentar todo lo que creía saber y daba por sentado, tanto de la sociedad en la que vive como de ella misma.
Y hasta aquí puedo leer, pues hablamos de una nouvelle que se bebe en dos tragos largos, con un ritmo ágil que, a pesar de los conceptos que trata, nos conduce hacia el inevitable final.
«El firmamento se me llevó hacia arriba mientras la montaña succionaba mis pies hacia el lecho de roca, y a través de ese dolor que era gozo conecté con el kieth y lo comprendí. Comprendí que era uno y era todos; que el nudo de voluntades fluye porque el agua estancada se pudre y mata; que los ciclos se suceden porque la rueda gira sobre un eje del que no somos el centro. Entendí que en este mundo no existe más mandato que los deseos ni más dios que una Tierra que Sustenta tu cuerpo para que sienta el placer de saberse libre y un Cielo que Arropa tu conciencia para evitar que los miedos te impidan recorrer tu camino.»
A pesar de que se trata de una sociedad creada por el autor, con normas y otros pormenores sacados de su imaginación, los detalles aparecen de una forma tan natural que podemos entenderlos dentro del contexto sin perder pie. Además, este mundo y las contiendas que en ellas se suceden, nos recuerdan a momentos y sucesos históricos reales, por lo que resulta coherente y verosímil.
Recomendado a los amantes de la fantasía, de la estrategia y la ética. Una lectura que puede dar lugar al debate.

Isabel del Río
Octubre 2019

martes, 21 de enero de 2020

Entrevista als editors d’Editorial Chronos


Estem vivint un moment molt interessant al món de la literatura, petites editorials, liderades per amants de la literatura de gènere, rescaten obres clàssiques i donen veu a nous autors i autores de gènere, i tot això en català!
En aquesta entrevista coneixereu el Gonzalo i el Toni, els editors darrera d’Editorial Chronos. CIUTAT ha estat el seu primer títol publicat, un clàssic que barreja ciència ficció i fantasia, amb un toc de faula i un fort regust filosòfico-social. I ara publicaran LLENGUA MATERNA, obra que espero amb candeletes!!

Link a la ressenya de CIUTAT:



ENTREVISTA
Podríem dir que Chronos és una editorial acabada de néixer, però les xarxes ja es fan ressò de la vostra primera publicació (Las Redes grises https://lesradesgrises.com/2019/12/10/debut-estellar-de-chronos/ o Café de tinta https://cafedetinta.com/2019/12/17/ciutat-de-clifford-d-simak/). Com us han rebut lectors i llibreters? Us trobeu amb moltes traves?
La rebuda dels llibreters ha estat molt positiva. Des del seu punt de vista professional, troben que el llibre està molt ben fet i aquesta és la millor notícia que ens podien donar. Pel que fa als lectors... A la TerCat celebrada a Barcelona ja vam constatar que la gent tenia ganes de llegir Simak, però la resposta entusiasta de les primeres ressenyes (el ‘debut estel·lar’ que diu el Raül Maigí) crec que no l’hauríem pas somiat mai.

Quan vau adonar-vos que volíeu ficar-vos en aquest embolic de l'edició?
Ja ho hem dit unes quantes vegades. És l’anècdota que més expliquem i crec que els lectors i els oients ens tractaran de vells xarucs, però ho tornarem a dir. Va ser a La Setmana del llibre en català del 2018, en el marc d’unes xerrades sobre literatura fantàstica organitzades pel Ricard Ruiz Garzón. En el transcurs d’una taula rodona amb Raig Verd, Males Herbes i Voliana va sortir sovint el tema que potser no calia editar en català clàssics que ja estaven editats en castellà, tot i que l’experiència (recent en aquell moment) d’Els Desposseïts deia a crits que més aviat calia el contrari. I vam pensar: “Si ningú ho vol fer ho farem nosaltres”.


Per què gènere, en català i una editorial sense ànim de lucre? Volíeu un repte? ;P
Sí, ens apassionen els reptes! El gènere està clar: l’editorial és l’herència directa de la llibreria Chronos i el més normal és que optéssim per ser fidels al seu esperit, el de la literatura de gènere. De fet aquests són els llibres que ens agrada llegir i els que volem recuperar. Pel que fa al català és un buit de mercat. Tot i que altres editorials com Males Herbes o Mai Més també editen fantàstic i ciència-ficció en català, els clàssics no tenen gaire presència al mercat. Nosaltres volíem omplir aquest buit. Pensem que per gaudir dels nous èxits sempre cal tenir en ments les obres clàssiques. No oblidem que els autors i les autores que ara triomfen segurament van llegir aquestes obres quan eren joves i segur que hi trobem multitud de referents que ens ajudaran a gaudir encara més de la lectura.
El fet que sigui sense ànim de lucre és un fet circumstancial per la nostra situació a l’hora de constituir-nos. Però ens ha vingut bé perquè és un fet diferencial: tothom sap que tot el que en traiem servirà per fer nous títols tret de pagar alguna cervesa esporàdica. I pensant-ho bé, és un fet que concorda bastant amb el nostre tarannà, que és 100% coherent amb la nostra manera de ser (igual que publicar obres reivindicatives, fer servir banca ètica, etc...). L’editorial és el projecte principal de l’Associació Chronos per la difusió de la ciència-ficció i la fantasia en català. En aquesta associació hi ha un altre individu, sempre a l’ombra, que és el Xavier Jardí; sense ell l’editorial tampoc hagués estat possible.

D'on va sorgir la idea de Chronos?
Va sorgir de la necessitat vital de fer alguna cosa més a la vida que no només engreixar el compte de resultats de l’empresa on treballes, de voler crear alguna cosa pròpia, amb amor i orgull, que aportés valor cultural. Dins del projecte de la llibreria es contemplava una fase final que era crear l’editorial. La llibreria no es va poder consolidar però els nostres camins ja s’havien creuat i la resta és (i serà) història...


D'on vénen el nom i el logo?
Chronos era a la mitologia grega la personificació del temps, el déu de les Edats. La història de la ciència-ficció també s’estructura en edats (la nostra preferida, la Daurada!) i a més els viatges en el temps són un dels temes clàssics del gènere. Si ho barreges tot amb una mica d’entusiasme, unes gotes de blues, un parell de cerveses i… tatxan!
El logo és obra del dissenyador i il·lustrador Dídac Pérez, gran professional, però sobretot gran persona i millor amic. Podeu veure algunes coses que fa aquí https://www.flickr.com/photos/didac_phi

Per a aquells profans que tinguin interès pel món editorial, com són els engranatges de Chronos? Quantes persones hi treballeu? Com és el procés i el recorregut d'un manuscrit fins que arriba a les llibreries? Tractant-se d'una editorial sense ànim de lucre, teniu col·laboradors?
Chronos està formada per dos individus, el Jake i l’Elwood (no ens agrada el protagonisme i ens amaguem rere els Blues Brothers). Necessitem els col·laboradors pel 100% del procés: des de la traducció fins a la impremta. Nosaltres tan sols ens encarreguem de negociar els drets i de contractar col·laboradors (i de pagar les factures, es clar). Confiem en amics i en excel·lents professionals per tal que el projecte arribi a bon port (tots ells surten a l’apartat d’agraïments de cadascun dels llibres), ja que ells són els autèntics artífexs de que la feina arribi a bon port. Nosaltres intervenim a l’hora de triar l’esbós de la coberta i poc més. Actuem merament com a gestors: determinem les entregues, posem pegues a les traduccions, collem al maquetador perquè arribi a temps, etc... Som paios durs, nosaltres.
I estem en una missió de Déu...

Com resumiries la vostra filosofia? Com ​​definiries la línia editorial i els vostres objectius?
Recuperar en català obres clàssiques (i no tan clàssiques) de ciència-ficció que, o bé mai han estat traduïdes al català, o potser només es van traduir al castellà però que fa ja tant de temps que es mereixen una nova edició (com és el cas de Ciutat). Presentar-les en una edició cuidada, de qualitat, amb una traducció fidel i una correcció curosa, i amb un disseny que faci de la seva lectura una experiència agradable.
Volem que els nostres llibres transmetin la nostra passió per l’objecte i per la lectura, i la nostra inquietud per fer del llibre un element de creixement personal i social.
I també volem poder seguir fent cerveses mentre planegem el següent llibre, no ens enganyem...

Com enfronteu el tema de la promoció?
Bàsicament amb la feina comercial que fa la distribuïdora*, a través de les xarxes i amb la complicitat de bona gent com tu que ens dedica un espai del seu temps i el seu bloc.
*En aquest sentit fa poc ens vam reunir amb altres editorials amb projectes com el nostre i hem creat la iniciativa #ZonaRuptura per tal de buscar estratègies que ens facin arribar a més públic, d’aquí poc ens presentarem...

Podeu parlar-nos dels vostres futurs projectes?
Bé, hi ha projectes dels quals no et podem parlar perquè són secrets i posaríem en risc la teva integritat com a entrevistadora. Bromes a part, la nostra intenció és treure dos títols per any (si l’economia ho permet). Si tenim en compte que Llengua materna, tot i sortir el 2020, estava previst pel 2019, parlaríem de dos títols més pel 2020. Un ja el tenim pràcticament lligat i l’altre, que ens faria moltíssima il·lusió, encara l’estem negociant. Et podem avançar, però, que tots dos estarien emmarcats en la col·lecció Tràntor, és a dir, que serien obres i autors clàssics de la ciència-ficció.

Com ha estat la vostra experiència com a "novells"? Quin consell li donaríeu a un possible nou editor/a independent?
Que no defalleixi. Si dos eixelebrats com nosaltres, sense cap noció sobre el món editorial, ens n’hem sortit, ells també ho poden fer. És cert que és dur i que sovint et trobes problemes i impediments, però el resultat final compensa qualsevol patiment. El que compta és arribar al final i acomplir un somni, deixar una petita petja intel·lectual, aportar una mica de llum i de joia a la nostra societat. És un èxit que no té preu.

I ara, parleu-nos una mica de vosaltres...
T. Ara faré una mica de Grumpy: no m’agrada parlar de mi, millor parlem dels nostres llibres.
G. Jo soc un dels meus temes preferits, però no veig que hagis portat cerveses...

Com van ser els vostres inicis en la literatura? Quins són els vostres primers records relacionats amb llibres?
T. De ben petit no llegia gairebé res i no va ser fins a l’època de la facultat que vaig començar a devorar llibres. A l’escola no em van fomentar l’hàbit de la lectura, més aviat al contrari. Els primers records que tinc són ja d’adolescent amb llibres que em van regalar o que em vaig anar comprant: la col·lecció Fighting Fantasy, que barrejava rol i aventures, va ser icònica per mi, però el llibre que realment em va marcar com a lector i que va fomentar els meus gustos va ser L’enciclopèdia de les coses que mai no han existit, de Robert Ingpen i Michael Page.
G. Recordo que, ja de ben petit, llegia les aventures de Tintín, de l’Astèrix, molts còmics i també llibres. Un dels primers llibres que recordo haver llegit va ser Momo, de Michael Ende. I mai li podré estar prou agraït a ma mare per descobrir-me a Tolkien o Asimov, una línia que ja va marcar les meves lectures d’adolescent.

Què us considereu: lector-editor o editor-lector?
T. Per mi és un binomi inseparable però, posats a triar, em considero més lector-editor. L’editor ha de ser un lector exigent i agosarat, i l’experiència per saber què vols editar només te la proporciona la lectura.
G. Em quedo amb la resposta del Toni.

Què opineu del sector editorial actual? Quines creieu que són les equivocacions i perjudicis que pateix?
El sector editorial, pel que fa a la literatura de gènere en català, viu un moment dolç amb molts projectes petits que aporten llibres diferents i engrescadors, però en el seu conjunt encara està ple de prejudicis fomentats pels més poderosos. Precisament som aquí per combatre aquests prejudicis, els que titllen les novel·les de gènere com a no-literatura, els que menystenen (i fins i tot menyspreen) la ciència-ficció, el terror i la fantasia.

I sobre els lectors, creieu que és cert això que diuen que no es llegeix?
Sí que es llegeix. Potser no en els percentatges que voldríem, però es llegeix, i la tendència creix lleugerament aquests darrers anys. El que cal per part de l’Administració és un pla lector potent, no només campanyes puntuals, cal més ambició per presentar la lectura com una eina d’oci, però també de creixement.
A banda, caldria un replantejament profund del funcionament del mercat editorial, però aquí sí que la cosa és encara molt més complicada.

¿Paper o e-book? Quina és la vostra opinió, com a editors i com a lectors?
T. Com a lector trio el paper, sens dubte. El tacte, l’olor, la màgia de passar les pàgines d’un llibre no els canvio per res. Tinc un lector d’e-books per casa, en algun lloc, mort de fàstic. Com a editor crec que no ens hem de tancar portes, tot i que obrir-te als llibres digitals t’aboca gairebé de forma segura a la xacra de la pirateria.
G. Paper, sens dubte. Però per poder llegir molts títols no editats a Espanya és cert que l’e-book facilita molt les coses.

Què esteu llegint actualment?
T. Últimament només llegeixo obres que puguem  treure en un futur, així que no t’ho puc dir o la teva vida correria perill. Però a casa m’esperen Dersú Uzalà, de Vladímir Arsèniev, editat per Símbol Editors. La pel·lícula d’Akira Kurosawa és sublim i segur que el llibre no em decebrà en absolut.
G. Coses que, com diu en Toni, posarien la teva vida en perill… I La ciutat i la ciutat, de China Miéville, editat per MaiMés.

Ens recomaneu algun llibre?
Llibres en català, sens dubte. Qualsevol cosa dels companys de Raig Verd, Males Herbes o Mai Més. Però si us agraden els llibres i les històries sobre llibreries us recomano una joia de l’editorial Periscopi: Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi.
I en el centenari del seu naixement, recupereu Les històries naturals, d’en Joan Perucho.

Isabel del Río
Desembre 2019

martes, 14 de enero de 2020

Reseña de “Ese Verano a Oscuras”, de Mariana Enríquez


TÍTULO: Ese Verano a Oscuras
AUTOR: Mariana Enríquez
ARTE: Helia Toledo
EDITORIAL: Páginas de Espuma

SINOPSIS
Un calor que no da tregua. Una noche cuya oscuridad se alarga. La adolescencia y su rebeldía y las primeras experiencias. «No había mucho más que hacer ese verano», leemos. A partir de ahí, una enorme historia que se abre a tantas posibilidades como lecturas: crisis y memoria de una dictadura, incógnitas e inquietudes, desencanto y búsqueda. Personajes que se ahogan y dudan. Asesinos en serie, lo siniestro y la enfermedad. Música y consecuencias.

OPINIÓN
¿Quién no ha pasado un verano huyendo del calor? Al menos yo, en Barcelona, escapaba como las protagonistas del libro y recuerdo refugiarme en la escalera, porque era más fresca y en casa no teníamos ventilador. Recuerdo también que, en la casa del pueblo, buscando sombra para cubrirnos del ardor seco al mediodía, los amigos nos juntábamos para meternos miedo unos a otros, como si eso fuera a refrescarnos o a alejarnos de nuestros problemas diarios.
En Ese Verano a Oscuras, Enríquez nos muestra la vida de dos jóvenes en una época convulsa, en un lugar y momento en que todo es decadencia y escasez, donde los cortes de luz son el pan de cada día pero la vida sigue y, para entretenerse, ellas coquetean con la muerte y con los relatos de asesinos en serie de un librito que consiguieron de intercambio.
«... no entendían que a Virginia y a mí nos gustaba otro tipo de infierno, un infierno irreal y ruidoso, uno de máscaras y motosierras, de pentagramas pintados con sangre en la pared y cabezas guardadas en la heladera.»
La narradora es una de esas dos jóvenes que, en una especie de diario, nos narra su día a día y la vida de la calle, del edificio y de dentro de las casas, lo que se dice y lo que ellas piensan: de las familias, de la falta de trabajo, del gobierno, la policía, la homosexualidad, el asesinato...
Una historia oscura y mundana, realista hasta el extremo de llevarte a preguntar qué sucede de verdad en tu propia escalera y con quién te puedes cruzar en el rellano. Una crítica a la sociedad desde el punto de vista de dos adolescentes que se preocupan por su pelo y sus uñas, mientras fantasean con los asesinos de su libro y tienen pesadillas con el mundo que las rodea.
«Yo no la vi colgada de la ventana. Con el tiempo, tanta gente juraba haberla visto, muy quieta, la cara contra el edificio, y las piernas separadas en el aire...»
Un relato recomendado tanto a los amantes de la narrativa breve como de la novela; para aquellos que quieran descubrir a Mariana Enríquez y para quien ya la conozca y desee ahondar más en ella; para quiénes les guste la crítica y no teman dosis altas de realismo; para los que disfruten de un buen ilustrado para adultos.

Isabel del Río
Noviembre 2019

jueves, 9 de enero de 2020

Entrevista a Isabel del Río en #UnAñoDeAutoras

Encantada con la increíble entrevista que me ha hecho Esther Magar para Un Año de Autoras. Un honor ser la primera del 2020!

https://relatosmagar.com/entrevista-a-isabel-del-rio-cuando-el-thriller-se-une-al-realismo-magico/?fbclid=IwAR2kYYjtusds6ayYUcuVgRRHO-u5KTAtt9FNyIwvt_m-_nARMI7l5K3sQDk


martes, 7 de enero de 2020

Ressenya de “Ciutat”, de Clifford D. Simak



TÍTOL: Ciutat
AUTOR: Clifford D. Simak
TRADUCCIÓ:  Scheherezade Surià López
ART: Elsa Velasco
EDITORIAL: Chronos

SINOPSI
Viatgeu cap al futur de la mà de diferents personatges de la nissaga dels Webster. Submergiu-vos en les seves vivències, narrades pels historiados i estudiosos dels mites. Coneixeu el seu destí particular i, de retruc, el de tota la humanitat. Endinseu-vos a Ciutat de Clifford D. Simak, una novel·la carregada de sensibilitat i nostàlgia que us convidarà a reflexionar cap a on evolucionem com a espècie.

OPINIÓ
Hi ha llibres que et fan pensar, d'altres que et remouen i et replanteges el teu temps, els teus valors, la teva societat... D’altres et fan gaudir, viure les experiències dels seus personatges com si fossin reals, sense pensar en l'imaginari que ho manté dempeus. Ciutat és un llibre que ho té tot.
Un clàssic de la ciència ficció amb un toc fantàstic i fabulós, quasi una barreja de conte de fades i assaig filosòfic, amb una manera d'explicar les coses que et provoca a ensumar-les i sentir-les.
La ciutat ja no existeix, és un anacronisme que s'ha convertit en un innecessari, i els nuclis familiars inicien un èxode al camp, cap a una vida que somien millor i pensen els donarà la felicitat. Aquest és l'inici del fi de l'home, però no de la novel·la, ja que qui l'engega en realitat és un gos amb els seus pensaments i anàlisis de les llegendes que s’expliquen vora el foc, i de les conclusions que n'han extret els filòsofs i historiadors de la seva societat.
Així, Simak ens presenta un compendi de breus històries, entrellaçades per diferents personatges, un cognom familiar i una casa, amb els anàlisis previs de la societat canina.
Va existir l'home? Els personatges de les llegendes són reals? D’on ve el gos? I els robots que els acompanyen? Què hi ha de real a les llegendes?
Avenços tecnològics i científics, evolució i mutació, viatges en l'espai i el temps, altres mons... i les espècies tractades com a iguals, fins i tot com a millors que l'home, com a possibilitat i exemple, com a crítica i metàfora.
Una obra molt recomanada, tant als amants de la ciència-ficció, com als de la fantasia i als que vulguin gaudir duna bona història que, sens dubte, els farà viatjar.

Isabel del Río
Diciembre 2019