Para ir
haciendo boca y poner los dientes largos a aquellos que todavía no tengáis La Vident de la Lluna Plena, aquí os
dejo el primer capítulo ;D
« Capítol 1. La Torre
Em coïen els ulls d’haver
estat plorant, tot i que no recordava el perquè.
El fred em feia encongir-me,
abraçant-me a mi mateixa. Dins meu, un buit que només s’omplia d’incertesa.
Era nit tancada.
Els núvols no em deixaven
veure més enllà de les meves mans. Tot era obscuritat. Però de sobte la claror
de la lluna plena els va travessar, fent-los miques amb la seva llum.
Davant meu, un home caminava
en la meva direcció amb passes segures sobre l’aire. El seu rostre romania
ocult per la lluna i les seves faccions eren foscos interrogants.
Vaig sentir rialles i veus
alegres. A la meva esquena, un grup d’homes i dones vestits de gala pujaven les
escales que duien al mirador del castell.
El vidre de les seves copes
va cantar amb el brindis quan l’home que caminava sobre l’aire digué el meu
nom. En aquell instant el vaig veure. Era al bell mig del grup. I en sentir la
seva presència, vaig retrobar-me a la fi.
El despertar va ser amarg. Tornar a la saleta de la mare va obligar-me a
acceptar la realitat i recordar el perquè de les llàgrimes.
Ella era morta i jo havia de fer inventari del que quedava de la seva vida
i de la seva memòria.
Vaig espolsar-me la pols dels texans, fent neteja de les imatges del somni
que encara continuaven al meu cap, trasbalsant-me.
La son m’havia trobat tot just després d’haver recollit l’habitació de la
mare. Només em quedava la roba. Hi vaig tornar i em va rebre el vell armari ple
de sabates, jaquetes i barrets, on jugava de petita a disfressar-me,
convertint-me en una altra persona. Penjant d’una de les portes hi havia el
responsable de la meva tristesa, un vestit rosat ple de flors. Només veure’l,
una imatge fugaç creuà la meva vista: jo corria per un laberint ple de màgia
amb la mare just al meu darrere.
Amb un atac de ràbia vaig arrencar tots els vestits i els vaig llençar al
llit. N’estava farta i volia acabar al més aviat possible, tornar a la meva
vida, si és que existia, sense ella.
Una cadira va ajudar-me a revisar la part alta de l’armari. Rere un munt de
flassades amb olor a naftalina hi vaig trobar una capsa vella de cigars. La
vaig sospesar entre les mans. Mai l’havia vista abans.
Vaig seure a la cadira donant voltes a la capsa, imaginant què hi podria
contenir: retalls de diaris antics, la clau d’una porta enigmàtica... Quan la
vaig obrir, l’olor de les fulles de tabac em va rebre. Aquella capsa devia
haver romàs tancada molt de temps. A dins hi vaig trobar petits records:
trossos de tiquets de cinema i teatre, una fitxa per pujar als autos de xoc a
la fira, una dent de llet, i sota tots aquells retalls de vida, un sobre.
Era de color lavanda i feia olor a violetes, com la mare. El vaig obrir amb
compte de no trencar-lo. A dins hi havia una breu carta.
Petita meva,
Sento haver-te mantingut
allunyada de la veritat tant de temps, però la por a perdre’t era massa gran
per arriscar-me. Perdona’m.
Potser la vida que duia no
seria del teu grat, però tu ho vas canviar tot. La meva petita barrufeta.
No hi ha màgia més gran que
la que porta un fill a la teva vida, i mai m’he penedit de deixar-ho tot enrere
per tu.
Ara vull que sàpigues qui
ets i d’on véns. He vist la teva tristesa i sé que no pots viure sense saber
quin és l’origen d’aquests somnis que et persegueixen.
Et deixo en llegat la meva
baralla. Va ser de la teva àvia i de la teva besàvia molt abans d’ella. És un
petit tresor familiar que desitjo que t’ajudi a retrobar el teu passat perquè
puguis viure amb plenitud el futur.
La mare
Amb el cor encongit i llàgrimes als ulls vaig mirar dins el sobre. Hi havia
una vella fotografia. En ella s’hi veia tot un seguit d’estranys personatges de
fira. Homes i dones que semblaven pertànyer a un circ ambulant o a un exòtic
teatre. I entre tots ells, la vaig reconèixer. Era la mare de jove junt amb la
meva àvia, la qual vestia com una pitonissa de pel·lícula.
Què volia dir tot allò? No comprenia les paraules de la carta i molt menys
què significava aquella fotografia. Com la secretària d’un dentista apareixia
allà, amb aquella gent. Quin era el passat de què em parlava? De què havia
fugit? I encara més important, per què volia que jo el retrobés?
Llavors vaig caure en un detall. A la carta parlava d’una baralla, però
allà només hi havia el sobre i els records. Vaig donar la volta a la capsa i,
entre totes aquelles andròmines hi vaig trobar una antiga carta del tarot. Una
torre amb un llampec que la partia per la meitat i dos petits personatges que
queien de cap, directes al no-res.
La carta havia de ser realment molt antiga. Els colors s’havien enfosquit
pel temps i només es conservaven les formes del dibuix i els fils daurats que
seguien els contorns. Vaig acariciar la imatge amb suavitat. Era un missatge de
la meva mare, un record familiar que no arribava a comprendre. Però allà
estava.
Vaig donar la volta a la carta. Al darrere hi havia enganxat un petit post-it groc amb un missatge. La lletra
era gòtica i molt negra, com de tinta xinesa, i deia: ruptura de l’estatus quo.
Després de rellegir aquella frase més de deu vegades, vaig tornar a la
imatge. Els dos personatges que queien de la torre... La vida segura i ferma
que coneixia es feia miques com la imatge de la carta, per un esdeveniment
natural, però esfereïdor. Em vaig centrar en els rostres dels dos ninots: eren
un home i una dona.
Les mans em van tremolar amb la idea que va abalançar-se sobre mi. I si un
dels personatges de fira que apareixia a la fotografia era el meu pare?»
